Postmunicipals: mirar més aquí (sense oblidar el més enllà)

Iolanda Parra

Les eleccions municipals són les úniques que tenen lloc, sempre, a la vegada a tot l’estat espanyol. Això fa que projectes locals, programes de ciutat, missatges virals als ciutadans de megalòpolis i el porta a porta a pobles de desenes d’habitants s’entrecreuin i facin impossible la decisió del vot i l’anàlisi postelectoral deixant de banda què passa més enllà del Llobregat i Collserola.

No seré jo qui animi ningú a votar –ni a pactar- només en clau local, sense tenir en compte la ideologia dels partits ni el context. Tampoc sembla que ho hagin fet els votants, que en aquest mandat han escollit només un regidor d’un partit eminentment santfeliuenc, Veïns, que a més ha perdut un dels dos que va aconseguir el 2015. Es podria dir que s’ha votat seguint aquella màxima dels moviments socials de principis del segle XXI -tot i que ens hauríem de remuntar a principis de l’anterior per trobar-ne l’origen- que crida al glocalisme amb un “Pensa global, actua local”?

Els partits aquests dies estan immersos en trucades, reunions, reflexió, tensions, retrobaments… I em pregunto on queda el glocalisme. Podem pensar la ciutat sense mirar més enllà del pont de la B23? S’està impregnant la reflexió, el debat, les reunions i trucades, de la reflexió, el debat, les reunions i trucades a Barcelona? O de les d’altres ciutats des d’on m’arribaven missatges i reflexions el 26M? S’ha atomitzat el vot. El PSC ha fet el sorpassoper a sorpresa d’alguns, la gent no té ganes d’experiments i ha votat en clau més conservadora, s’ha acabat la nova política, als dels 155 ni aigua, amb els independentistes no es pacta, les esquerres han guanyat. Les dretes baixen, i l’extrema dreta no ha entrat, encara. Blocs, ponts, bloquejos i cordons sanitaris.

Tornem al més aquí. Tenim uns quants titulars

És més que probable que per primera vegada Sant Feliu tindrà una alcaldessa –femení no genèric- escollida a les urnes i ja podem celebrar que les dones són majoria al consistori. La ultradreta espanta però no se’n surt, ni amb els intents de vincular immigració i delinqüència ni arrossegant els resultats del Congrés dels diputats o d’altres països europeus. Tampoc Ciutadans s’ha apropat al resultat del 21D i el PP queda fora del consistori. Els vots a partits que s’autoconsideren d’esquerres –us deixo a vosaltres el privilegi de repartir carnets- sumen el 65%.

Amb aquest panorama, podem fer un más de lo mismo (sigui en format de revàlida del pacte vigent, amb intercanvi de quotes de poder, o amb la suma de comuns, ERC i qui s’hi avingui) o aprofitar per transformar Sant Feliu. Reconèixer –amb la vergonya que calgui- que a Sant Feliu hi ha barris pobres, adjectivem-los sense por, deixant així d’anomenar ‘barris’ només als configurats per blocs alts amb pisos petits i que sovint no ofereixen condicions dignes.

Barris més pobres que la resta, on el dia a dia dels veïns és més difícil. Més persones –de vegades més d’una família- en pocs metres quadrats, carrers més bruts, contenidors envoltats de deixalles per si algú les necessita. Cal escapar-ne per deixar de ser el pati del darrere, per trobar una mica de verd, per oblidar que un 28,5% dels infants viuen sota el llindar de la pobresa. O que, per molt que la demoscòpia expliqui que la ultradreta rep vots de les classes altes, és a Can Calders on treu el millor resultat en el cas de Sant Feliu, en una mesa a pocs metres del nou oratori musulmà.

Es pot optar per una línia continuista o per escoltar la invitació de la periodista hospitalenca Montse Santolino de remunicipalitzar, de construir ciutats contrapoder fora dels despatxos. No tenir por de posar Sant Feliu davant el mirall, reconèixer-se, en les virtuts i les mancances, reconèixer-ne els habitants i interpel·lar-los perquè, sense deixar de pensar en el global, actuïn localment.