Binomis de (pre)campanya

per Jordi Ferrer

A falta d’un mes perquè comenci oficialment la campanya per a les municipals, ens fixem en les disjuntives que condicionen els partits que a hores d’ara sabem que es presenten a Sant Feliu. Ho analitzem avui, que arrenca la campanya de les generals

Sant Feliu en Comú Podem: Herència vs Canvi

Aquesta és la disjuntiva amb la que els Comuns inicien una campanya electoral que pot portar a la seva candidata, Lídia Muñoz, a l’alcaldia. Tanmateix les incerteses no són poques i la tessitura dels comuns locals és delicada sense ser greu. Una analogia futbolística seria la d’un equip favorit que s’enfronta a un rival més dèbil en una eliminatòria a doble partit en el que el primer ha empatat a zero a fora de casa (canvi de sigles, logo i candidat té els seus efectes), i ara li toca gestionar un resultat que objectivament no és dolent i que no el limita en res, però que el fa dubtar en la tàctica: anar a marcar gol des del primer minut o a controlar el partit i resistir si cal, fins als penals?

Traduït al cas que ens ocupa seria: Herència o canvi? Vindicar el llegat del PSUC, ICV i l’obra de govern de les coalicions ecosocialistes o renovar lideratges, consignes, equip i maneres de fer, a la cerca d’un electorat nou al qui sumar-hi el vot fidel? De moment l’herència guanya per golejada i s’aposta per (pràcticament) la mateixa alineació. Queda partit, però el missatge inequívoc de la campanya és que això va de #JordiaLídia, de garantir el vot consolidat, d’esprémer fórmules de campanya sabudes com a eficients i guanyadores i sobretot, de fer valdre l’obra de govern i l’experiència acumulada. Una mena d’aposta per allò de “si tot va com sempre ha anat, obtindrem més o menys els resultats de sempre”. Té la seva lògica i, paradoxalment, no arriscar també té el seu risc, sobretot quan els teus rivals (i/o socis de govern) tenen el vent del CIS a favor.

Un dels cartells recents de Sant Feliu En Comú Podem

PSC: Partit vs Govern

Lourdes Borrell, repeteix per tercera vegada com a candidata a l’alcaldia del PSC local per la qual cosa esdevé una candidata coneguda pels santfeliuencs, amb allò bo i allò dolent de conèixer molt a algú. L’hem vista trucant a tots els telèfons fixos de Sant Feliu, i l’hem trobada a la bústia abillada de vermell en diverses octavetes de propaganda. Enguany no li caldrà protagonitzar una campanya agressiva contra ICV, amb l’IBI per bandera i judicis de per mig. Coses de la política, després d’una campanya dura i agre va venir un acord de govern plàcid i durador que ha permès al PSC fer tàndem amb els comuns locals.Ara sembla que totes li ponguin. Si llavors la marca PSC no tenia ganxo, ara la marca PSOE torna a tenir enganche. Per tant, podríem dir que ara hi ha partit.

Però realment hi haurà partit, en el sentit que el PSC sortirà a disputar-li l’hegemonia als Comuns locals de matriu iniciativera? O bé, hi haurà govern, amb els mateixos protagonistes que en l’anterior mandat? És a dir, fair-play i que ho resolgui la tanda de penals (urnes) seria una opció. L’altra, passaria per fer contraatacs per intentar marcar gol, la qual cosa vol dir aprofitar tots els trumfos que pugui tenir el PSC a la seva mà i administrar-los a conveniència: des de repetir coalició de govern a fer un tripartit d’exsocialistes (Cs d’Alegre i Veïns de Vázquez). Amb l’efecte Pedro Sánchez, Borrell pot pujar l’Everest amb un bidó extra d’oxigen, un dòping del tot legal que li pot anar d’allò més bé, però que no se sap si arribarà amb el dipòsit ple al mes de maig. A més, per fer un bon ascens també fan falta sherpes i bons companys de cordada. Els tindrà?

Imatge del PSC

ERC: Guanyar vs guanyar

La candidatura republicana encapçalada de nou per Oriol Bossa porta tres anys i mig anhelant la nova campanya electoral, fent bona la dita que a l’oposició només s’aprèn a fugir-ne. I, et voilà, ja la tenim aquí: actes amb posada d’escena preciosista i coral, vídeos temàtics cuidats al detall, llista electoral amb prometedors lideratges femenins, i un concepte revelador de potencialitats i mancances. I és que anunciar a tort i a dret que guanyaràs o guanyaràs, vol dir que necessites dotar-te d’un marc performatiu per deixar clar que tens ambició i expectatives, però al mateix temps també evidencies que et ve de nou, que no hi estàs avesat, i que potser això de guanyar sigui tan difícil com relatiu.

D’aquí que la disjuntiva d’ERC sigui la de Guanyar amb la ‘g’ majúscula o la de guanyar, amb minúscules i cos de lletra petita. El símil esportiu és el de l’aspirant al cinturó mundial de boxa, però dels pesos pesats (aka la vara d’alcalde)? O dels pesos lleugers (millor resultat històric d’ERC a la ciutat i de nou a l’oposició)? Queda clar que de guanyar, alguna cosa es guanyarà però aquest púgil podrà fer bons cops de ganxo per captar vots de l’independentisme postconvergent i cupaire? I els cops d’esquerra per penetrar en l’electorat dels comuns i del PSC seran efectius? I el moviment de peus, li permetrà ser hàbil, caut i atrevit a l’hora de negociar en l’escenari postelectoral?

Imatge d’un dels vídeos recents d’ERC

Cs: Ser vs Estar

Ciutadans va ser el partit més votat en els darrers comicis celebrats a la ciutat (21D 2017). Prop d’un terç dels electors (i del cens) els van votar. En canvi, hi ha indicadors que fan rebaixar les expectatives pel que fa a uns grans resultats en l’arena municipal. Dues preguntes al respecte: Cs és  un partit que està ben implantat a la ciutat? A les municipals es votarà en clau ‘ser’ de Ciutadans o ‘estar’ fart de l’independentisme? Ser o estar, vet aquí dos verbs copulatius que a vegades ens porten a l’equívoc. El verb ser pot expressar una qualitat intrínseca del subjecte però també un estat transitori. Un bon exemple és la icònica expressió del MH president Tarradellas “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí”. Frase i personatge que Ciutadans s’apropia quan convé. Ser aquí i estar lluny, poden ser compatibles? Un dilema semblant han experimentat els regidors locals de la formació taronja.

Xavier Alegre torna a Sant Feliu per encapçalar una llista de continuïtat. I ho fa, de nou, amb Elisabeth Valencia de número dos. Ambdós tenen la particularitat de ser polítics en actiu, com a senador de designació autonòmica (Alegre) i com a diputada al Parlament de Catalunya (Valencia), respectivament. És a dir, els dos regidors electes que van prendre possessió a l’inici de l’anterior mandat però que fa prop de tres anys que ja no ho són, precisament per evitar acumulació de càrrecs, repeteixen la jugada. Si el 2015 la política local va ser la perxa per fer el salt a institucions de rang més elevat, quatre anys després pot ser la màrfega que sosté la caiguda.

Imatge del Facebook de Ciutadans en una carpa a Falguera el 30 de març
 

TotsSomSantFeliu: Convergir vs Unir

La post-convergència té múltiples derivades, una d’elles, que la marca electoral és nova en cada elecció. A les properes municipals, Jaume Manyoses, regidor de l’equip de govern del 2003 al 2011 per CiU, encapçala una llista feta al seu gust i mida, després de ser l’únic candidat guanyador d’unes primàries competitives a la ciutat (els demés partits que les han fetes les han fetes amb candidats únics (snif!)). Això sempre té conseqüències perquè dins de “TotsSomSantFeliu.” ja no hi seran tots els que hi podrien ser. Amb els partits que apel·len a “tothom” i a la “unió” cal passar-li el filtre del cinèfil, perquè és molt possible que passi com amb les pel·lícules que es titulen amb conceptes positius i bonics tals com “Alegria”, “Felicitat”, “Somni”. No n’hi ha cap que descrigui el contingut del film i solen amagar veritables drames familiars o thrillers rocambolescos.

Tanmateix, la bonhomia del candidat pot inspirar convergir en aquesta candidatura aquells independentistes orfes de partit, de la mateixa manera que pot tenir dificultats en unir diverses sensibilitats i persones dins d’un projecte que de moment es promou en clau personal, a través de molt sponsored content a les xarxes socials. Manyoses té un handicap important en no poder replicar el nom de “Junts per Sant Feliu”, que és la fórmula amb la que es presentaran arreu i haver-ho de fer amb un nom, logo i lemes diferenciats del referent català de Junts per Catalunya. De moment, tenim una campanya feta des del candidat i pel candidat, voluntariosa i tòpica, on l’esforç s’encamina en resistir en un context advers i fer-se valdre de cara a possibles pactes de govern.

Imatge de la conferència que va fer Jaume Manyoses el 29 de març

Veïns: Carrer vs Despatx

L’agrupació d’electors Veïns per Sant Feliu va ser la gran revelació de les anteriors eleccions obtenint 2 regidors. Mèrit notable per una formació política nova provinent del món veïnal i en certa manera, del moviment popular i ciutadà que demanava una rebaixa de l’impost de l’IBI. Com a impulsor, un bregat Silvestre Gilaberte, activista amb vocació de gestor públic o viceversa, doncs ha fet tots els papers de l’auca i ha persuadit i fet emprenyar a parts iguals, a no pocs regidors, ja fossin socialistes o ecosocialistes. Amb 73 anys a l’esquena, Gilaberte deixa de fer maratons i en comptes de cedir el seu testimoni a un altre corredor de fons, com ell, coneixedor del carrer i de l’asfalt perquè els trepitja a diari, llega el seu patrimoni a l’antic CEO de la cursa, és a dir, a Juan Antonio Vázquez.

Qui fou alcalde de Sant Feliu (2003-2010), president de la Unió Coral i editor del Diari de Sant Feliu és un fitxatge estrella i a la vegada, una clara aposta per reforçar més la part de despatx que la de carrer, més la de política institucional que la de moviment popular, més la de visió de ciutat que la d’estratègia populista. La disjuntiva carrer/despatx en aquest tipus de formacions és important perquè de vegades, per voler arreglar les mancances estructurals de la formació, et deixes perdre el patrimoni immaterial de la teva raó de ser. Ja “no somos los del IBI”. De moment, l’empremta de Gilaberte encara es deixa veure en el cartellisme i excursions marca de la casa, mentre que el nou community manager treu el cap a les xarxes, a l’espera de veure com es perfila la campanya electoral amb Vázquez al capdavant, si no hi ha cap sorpresa de darrera hora.

Imatge de capçalera del Facebook de Veïns per Sant Feliu

PP: Ser o no ser

Aquí no parlem de disquisicions lingüístiques entre el ser i l’estar, sinó que anem directament al drama de dimensions Shakespearianes que planeja sobre la difícil campanya que té el PP local entre mans. La llista que encapçala Elisabet Ortega no pot deixar de pensar en la cèlebre frase de Hamlet ja que es dirimeix entre un clar “ser o no ser”, on el que hi ha en joc és la seva reelecció com a regidora. I alguna cosa més, ja que també podríem estar a les portes de la possible desaparició d’un espai, el del centre-dreta espanyolista, que d’una manera o altra sempre ha tingut prèdica i presència al consistori municipal i que ara l’hauríem de trobar, o bé dins de Cs o bé en una altra formació extraparlamentària que en el cas de concórrer en les eleccions, sobrepassés el llindar del 5% dels vots.

També podria ser que Vox i PP no arribessin al tall per poc i que Ciutadans tampoc rendibilitzés la participació d’aquest electorat. I és que amb una participació superior al 60% treure el 5% dels vots vol dir comptar amb un suport de pràcticament 1.000 electors, i això complica la vida a més d’un, entre ells al PP local. Ja es pot posar banyador, ulleres i casquet de bany i llançar-se a la piscina amb voluntat d’obtenir la marca mínima que li permeti ser regidora, si no, l’activitat política d’Ortega podria tenir altres destins.

Imatge anunciant la presència d’Eli Ortega a ETV

Fem Poble: somni vs malson

La política no és fàcil, la local tampoc, doncs també té la seva complexitat. És així com un es pensa que el més difícil a l’hora de tirar endavant el teu propi projecte polític és obtenir representació. Però a vegades, amb el vent a favor, prement les tecles correctes i teixint les aliances oportunes pots obtenir-la. Això li va passar a Luis Serrano, cap de llista de la coalició Junts per Sant Feliu l’any 2015, de la qual també formaven part Pirates de Catalunya i Equo, tot i que el ganxo era l’apropiació cromàtica i estètica de Podemos. L’experiència va ser breu i conflictiva i la coalició es va desfer un any i pocs mesos després, amb la qual cosa Serrano va esdevenir regidor no adscrit. Ara, al capdavant de Fem Poble (partit polític legalment registrat com a tal) es revesteix d’emprenedor polític amb estil propi que el caracteritza per liderar una candidatura municipalista, diguem-ne eclèctica, més intuïtiva que professional, més naïf que ideològica, més conjuntural que  estructural, a jutjar pel tipus de campanya que han fet fins el moment.

De vegades la política necessita a somiadors, a persones que facin realitat somnis col·lectius, que canalitzin positivament la bona fe i el bon obrar de ciutadans que possibiliten projectes engrescadors. En altres ocasions, la política pot ser un malson. Un espai de rivalitats i males experiències, de toxicitats narcisistes innecessàries. Si Fem Poble és el somni d’una colla de ciutadans, il·lusionats i capaços de transmetre un projecte de construcció col·lectiva, benvingut sigui i endavant. Si ha de ser un malson, podríem estalviar-nos el tràngol, doncs el repte d’aconseguir representació és alt i difícilment es podrà reeditar l’èxit obtingut fa quatre anys enrere.

Una de les imatges promocionals de Fem Poble